i els pobles diran:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan"
Joan Maragall
El senyor Maragall ho tenia força clar, però com van interpretar el fenomen sardanístic els conjunts i solistes dels seixantes i dels setantes? La sardana és ja avantguardista de natural i versionar-la, reinterpretar-la és un joc que fa somriure.
La primera referència que en tracta a la nostra discoteca és l'epé imprescindible del gran Emili Vendrell, de l'any 1961, on hi revisita dos clàssics: la Llevantina i el Per tu Ploro. Fora de sèrie!
Saltem 5 anys per anar fins un dels projectes més interessants de l'època, Tenora 66. Un gran
músic figuerenc i el seu conjunt, Mauné i els seus Dinàmics, van viatjar pel nostre cançoner amb un gust i un saber fer exquisits. Sobre una base rítmica moderna hi feien jugar i cantar la tenora i el saxòfon. Aquí us mostrem les versions que van fer de La Santa Espina i del Per tu ploro.I tornem al subgènere de la sardana cantada. Us en mostrem una de cara B, ni més ni menys que
la del senzill que contenia el dissortat "La, la ,la". En català el van enregistrar Els Stop i al darrera del disc hi ha la bella cançó sardanoide Cançó d'enamorats (Sant Jordi).I com a cirereta del primer fascicle sobre la sardana vet aquí una aportació extraterrestre: la Sardana del Besós! Senyores i senyores, ni més ni menys que una composició xiulada del mestre Kurt Savoy, el reconegut xiulet de les pel·lícules de l'Oest!
Visca!
